Cantó, la meua reflexió seria: a les millors IPA una bona base de maltes és el director d'orquestra, i el solista (o solistes) i clar protagonista és el llúpol.
No senyor adicto, el llúpol seria el violí, mentre que la malta seria el oboè :P Fora de conyes, jo crec que coincidim plenament en la concepció d'una IPA. Només era una metàfora per dir que no com més present i més intens és el llúpol més bona és la IPA, sinó que és només l'element més destacat del conjunt, però que si acapara l'atenció totalment, merda. Crec que les cerveceres amb bona tradició ho tenen molt clar i, en canvi, entre homebrewers i algunes micros, no tant. De vegades em sembla que tothom vol fer IPA a casa perquè és l'única classe de cervesa que creuen tenir clar com és: llúpol a saco i si és americà millor. Una pena. Per cert, demà tinc cuita i vaig a pesar els llúpols, hehehe.
I per cert, gràcies per passar pel blog i per tindre en compte les opinions d'un novato.
Sí, com gairebé tots els estils i fins i encara diria que com quasi totes les coses que considerem establertes en aquesta societat. :)
I sí, per mi tampoc és un dels estils excelsos de la cervesa, especialment d'entre les cerveses angleses, on hi ha fòrmules exquisídes per la seua senzillesa i també altres fascinants per la seua complexitat.
Benvingut al blog, mr Kassten. Això ja pareix una tertúlia de valencians!
Doncs jo no he fet encara cap Ipa. Pot ser algun dia, però no tan amarga com he provat algunes d’artesanes. Y es que sembla que tot el cerveser ha de ser un addicte a llúpol a sac. Hi ha birres que son una escarxofa pura
Pot ser soc un cuc estrany, però no m’agrada tanta amargor. Llúpol a mansalva sense control. No es lo que vull
Les meves cerveses las faig mes socials. No vull tenir que esperar una ocasió concreta per tenir ganes de prendre tal o cual. A part de que amb una sola no pots estar, has de prendre mes, jaja. Això no vol dir que siguin mediocres lleugeres o sense interès
A part es molt mes difícil trobar el equilibri malta-llupol en una cervesa senzilla. Aquell punt que t’enganxa a prendre un altra. No penso que el llúpol a sac sigui el factor que a la gran majoria li faci repetir
Y en una ipa, encara que es una birra amarga, crec que te un punt d’equilibri també
Crec que ens hem ajuntat una colla de no IPA lovers hehehehehe. En dues horetes començo a coure una Strong Bitter que, després de tant de parlar de IPA, és el que més de gust em ve beure :) Bon cap de setmana a tots! Estic molt content de veure que el blog comença a arrancar. Moltes gràcies!
Jo crec que la majoria d'IPA's són un te de llúpols amb alcohol, tant comercials com cassolanes. Pots trobar alguna americana amb aromes a fruites tropicals (crec que es degut a algun llúpol o tº de fermentació) però cap maltosa. El cerveser pot escollir entre 40 i 60 ibus i els llúpols i 5 o 8% alc, però, sempre, una IPA es llúpol. Si comences a buscar per sota dels llúpols i trobes quelcom, ok, però si prenc una IPA vull un efecte llupolitzador poderós.
Hola Àlex, i benvingut al blog! :) Jo, malgrat que denuncio que la major part dels homebrewers i micros fan tés de llúpol (m'agrada molt aquesta definició), discrepo en què això hagi de ser així necessàriament. Per això he ressenyat algunes IPA durant els darrers dies que són bons exemples de bones IPA sense que el llúpol ho ofegui tot. Jo també espero trobar llúpol en una IPA (si no, malament rai), però crec que sovint s'ha convertit en un camí fàcil de fer cerveses que es defineixen fàcilment sense gaire esforç. Com deia l'amic Pecat, és molt més difícil trobar un bon equilibri malta-llúpol que caure en l'excès. Jo crec que s'han fet populars entre els cervesers perquè el té de llúpol és fàcil de fer, però una bona IPA (i n'hi ha moltes!) ja és, com qualsevol altre estil, més difícil. No obstant si fem una cervesa hiperllupolitzada saps que tothom dirà: és una IPA, que sempre és millor que que fagis una Brown Ale i la gent digui, ala, quina porter més bona (a mi m'ha passat hehehehe). Però, al cap i a la fi, és una qüestió de gustos. A mi n'hi ha IPA molt fortes de llúpol que m'agraden molt i altres de més suaus que també. Al final veig que totes les que m'agraden són equilibrades. Per suposat, també ha d'haver-hi mercat per la gent que busca bombes de llúpol, però és una pena que això s'acabi convertint en el que és una IPA, quan només és una opció. Per això feia la conya que en una IPA el llúpol ha de dirigir l'orquestra (ha de ser omnipresent en la cervesa), però no ha de ser l'instrument que crida més fort (l'element discordant que no deixa sentir els altres instruments-ingredients). La meua humil opinió.
He llegit els comentaris de les Ipas que has publicat, algunes les he tastat i el que em sebla dificil es argumentar l'equilibri en aquest estil. Es questió de mots. On dius equilibri, jo diria complexitat, però sempre dins el costat amarg de la cervesa. M'agrada el blog, salut
El millor de tota aquesta conversa és que avui no me'n vaig a dormir sense fer-me una IPA. Espero que vosaltres també! Bon cap de setmana a tots i gràcies per la tertulieta! He acabat una cuita ara i estic rebentat. Vaig boig per quadrar densitats i rendiment amb la Braumeister. No li acabe d'agafar el punt en aquest aspecte. @Lúpulo: Jo sóc dels que es miren els avatars i no els noms :P @Alex: Moltes gràcies! Un dia hem de discutir de complexitat amb la complexitat afegida que tindrà mantindre l'equilibri per les cerveses que ens estarem bevent :)
Cantó, la meua reflexió seria: a les millors IPA una bona base de maltes és el director d'orquestra, i el solista (o solistes) i clar protagonista és el llúpol.
ResponEliminaSalut!
No senyor adicto, el llúpol seria el violí, mentre que la malta seria el oboè :P
ResponEliminaFora de conyes, jo crec que coincidim plenament en la concepció d'una IPA.
Només era una metàfora per dir que no com més present i més intens és el llúpol més bona és la IPA, sinó que és només l'element més destacat del conjunt, però que si acapara l'atenció totalment, merda. Crec que les cerveceres amb bona tradició ho tenen molt clar i, en canvi, entre homebrewers i algunes micros, no tant. De vegades em sembla que tothom vol fer IPA a casa perquè és l'única classe de cervesa que creuen tenir clar com és: llúpol a saco i si és americà millor. Una pena.
Per cert, demà tinc cuita i vaig a pesar els llúpols, hehehe.
I per cert, gràcies per passar pel blog i per tindre en compte les opinions d'un novato.
Salut mestre!
Hola,
ResponElimina"IPA és un esdeveniment casual en la història de la cervesa elevat exageradament a la categoria d'excelència".
Sí, com gairebé tots els estils i fins i encara diria que com quasi totes les coses que considerem establertes en aquesta societat. :)
ResponEliminaI sí, per mi tampoc és un dels estils excelsos de la cervesa, especialment d'entre les cerveses angleses, on hi ha fòrmules exquisídes per la seua senzillesa i també altres fascinants per la seua complexitat.
Benvingut al blog, mr Kassten. Això ja pareix una tertúlia de valencians!
Me duele la malta de ser tan IPO!
ResponEliminaDoncs jo no he fet encara cap Ipa. Pot ser algun dia, però no tan amarga com he provat algunes d’artesanes. Y es que sembla que tot el cerveser ha de ser un addicte a llúpol a sac. Hi ha birres que son una escarxofa pura
ResponEliminaPot ser soc un cuc estrany, però no m’agrada tanta amargor. Llúpol a mansalva sense control. No es lo que vull
Les meves cerveses las faig mes socials. No vull tenir que esperar una ocasió concreta per tenir ganes de prendre tal o cual. A part de que amb una sola no pots estar, has de prendre mes, jaja. Això no vol dir que siguin mediocres lleugeres o sense interès
A part es molt mes difícil trobar el equilibri malta-llupol en una cervesa senzilla. Aquell punt que t’enganxa a prendre un altra. No penso que el llúpol a sac sigui el factor que a la gran majoria li faci repetir
Y en una ipa, encara que es una birra amarga, crec que te un punt d’equilibri
també
Si, Pecat. Això és el que em sembla a mi. Firmo tot el que has dit. Totalment d'acord.
ResponEliminaLa millor es la de Von Kassten ;)
ResponEliminaCrec que ens hem ajuntat una colla de no IPA lovers hehehehehe.
ResponEliminaEn dues horetes començo a coure una Strong Bitter que, després de tant de parlar de IPA, és el que més de gust em ve beure :)
Bon cap de setmana a tots! Estic molt content de veure que el blog comença a arrancar. Moltes gràcies!
Jo crec que la majoria d'IPA's són un te de llúpols amb alcohol, tant comercials com cassolanes. Pots trobar alguna americana amb aromes a fruites tropicals (crec que es degut a algun llúpol o tº de fermentació) però cap maltosa.
ResponEliminaEl cerveser pot escollir entre 40 i 60 ibus i els llúpols i 5 o 8% alc, però, sempre, una IPA es llúpol. Si comences a buscar per sota dels llúpols i trobes quelcom, ok, però si prenc una IPA vull un efecte llupolitzador poderós.
Hola Àlex, i benvingut al blog! :)
ResponEliminaJo, malgrat que denuncio que la major part dels homebrewers i micros fan tés de llúpol (m'agrada molt aquesta definició), discrepo en què això hagi de ser així necessàriament.
Per això he ressenyat algunes IPA durant els darrers dies que són bons exemples de bones IPA sense que el llúpol ho ofegui tot.
Jo també espero trobar llúpol en una IPA (si no, malament rai), però crec que sovint s'ha convertit en un camí fàcil de fer cerveses que es defineixen fàcilment sense gaire esforç.
Com deia l'amic Pecat, és molt més difícil trobar un bon equilibri malta-llúpol que caure en l'excès. Jo crec que s'han fet populars entre els cervesers perquè el té de llúpol és fàcil de fer, però una bona IPA (i n'hi ha moltes!) ja és, com qualsevol altre estil, més difícil. No obstant si fem una cervesa hiperllupolitzada saps que tothom dirà: és una IPA, que sempre és millor que que fagis una Brown Ale i la gent digui, ala, quina porter més bona (a mi m'ha passat hehehehe).
Però, al cap i a la fi, és una qüestió de gustos. A mi n'hi ha IPA molt fortes de llúpol que m'agraden molt i altres de més suaus que també. Al final veig que totes les que m'agraden són equilibrades. Per suposat, també ha d'haver-hi mercat per la gent que busca bombes de llúpol, però és una pena que això s'acabi convertint en el que és una IPA, quan només és una opció.
Per això feia la conya que en una IPA el llúpol ha de dirigir l'orquestra (ha de ser omnipresent en la cervesa), però no ha de ser l'instrument que crida més fort (l'element discordant que no deixa sentir els altres instruments-ingredients).
La meua humil opinió.
Sóc un crack, he fet un comentari que supera més de 10 vegades la llargària del post en si :D
ResponEliminaLes IPA m'agraden, totes no, només les bones.
ResponEliminaJa s'ha dit :la clau és l'equlibri.
Salutacions
Cantó,
ResponElimina"Crec que ens hem ajuntat una colla de no IPA lovers"
Doncs jo faig el paper d'ovella negra de la familia... No se si t'havies fixat amb el meu nom...jejeje!
Salut amics!
He llegit els comentaris de les Ipas que has publicat, algunes les he tastat i el que em sebla dificil es argumentar l'equilibri en aquest estil.
ResponEliminaEs questió de mots. On dius equilibri, jo diria complexitat, però sempre dins el costat amarg de la cervesa.
M'agrada el blog, salut
El millor de tota aquesta conversa és que avui no me'n vaig a dormir sense fer-me una IPA. Espero que vosaltres també! Bon cap de setmana a tots i gràcies per la tertulieta!
ResponEliminaHe acabat una cuita ara i estic rebentat. Vaig boig per quadrar densitats i rendiment amb la Braumeister. No li acabe d'agafar el punt en aquest aspecte.
@Lúpulo: Jo sóc dels que es miren els avatars i no els noms :P
@Alex: Moltes gràcies! Un dia hem de discutir de complexitat amb la complexitat afegida que tindrà mantindre l'equilibri per les cerveses que ens estarem bevent :)