A aquesta li tenia ganes de debò. Però abans de tot he de dir que beure tantes IPA (i tan bones) en els darrers dies està tenint un efecte negatiu en mi. L'altre dia vaig tastar la Brown Ale en la que estic treballant i la vaig trobar molt faltada de llúpol. Crec que abans de prendre cap decisió li hauré de tornar a donar una altra oportunitat quan estigui una mica desintoxicat d'IPA. D'altra banda, quan feia la cuita, animat per la febre de llúpol que m'ha envaït aquestes dues setmanes, em vaig emportar a la boca una mica de Golding mentre pesava i feia particions... Encara ara em dura el disgust... sóc així d'idiota a vegades... Però això em torna els peus a terra i em fa pensar en algunes cerveses del país que treuen productes tan basats en el llúpol i una mica mancats de fonament. Més llúpol no vol dir, necessàriament més bo, i per suposat no vol dir IPA. És com la sal a la cuina, la justa mesura marca els sabors, l'excés els anula tots. A mi, els menjars salats no m'agraden (el menjar llupolat, ara puc afirmar que tampoc).
Un cop dit això, anem a parlar d'un bon exemple de cervesa superllupolada i, malgrat tot, en ple equilibri amb la resta d'ingredients i elements. Per mi, una cervesa de bandera.
Hèrcules Double IPA de la cervesera Great Divide Brewing Company. És la segona cervesa que tasto d'aquesta gent. La primera va ser la Yeti i... oh la Yeti, mare de Déu... Un dia en parlem. Anuncien 85 IBU i 10%. També anuncien no sé quants premis i bla bla bla... Jo si no lo bebo no lo creo. El que és una mica ridícul és el maridatge que aconsellen. Ara mateix me'n vaig a buscar-me uns tacos de peix al grill i formatge holandès per acompanyar-la... no sigueu ridículs, si us plau! Què en diría el Doctor Panxot de tot això?
L'ampolla la vaig comprar al On The Rocks a Lleida i servida en un vas tipus pilsen de casa del meu sogre. Només servir-la ja
Al nas és la bomba aromàtica que esperava i arriben aromes agressius fruitals molt agradables i nets. També resinosos. A mesura que bec, els fruitals van esdevenint cítrics més madurs, i l'aranja va tornant-se pinya i part dura de raïm. L'olor és molt bona.
En boca és densa. El gas carbònic està molt ben integrat i ajuda a que l'alcohol, tot i que notablement present a l'empassar, no domini. L'amargor final és també molt neta i no amaga el gust de la malta, més dolç. La malta queda en un segon terme però no queda soterrat pels altres elements més dominants com l'alcohol i, sobretot, el llúpol.
Crec que és un bon exemple del que deia al principi. Una IPA molt potent en què el llúpol no ho és tot, sinó un ingredient en què es basa la recepta però que segueix treballant en equip amb la resta. Crec que és una cervesa excel·lent i jo en destacaria el paper del llúpol liderant un treball d'equip amb la malta dolça, el carbònic perfectament treballat i l'alcohol considerable. Exemple de com més no vol dir massa. Forta, potent i equilibrada. Poderosa com un Déu i de peus a terra com un home, l'Hèrcules de les IPA.
He dit ja que m'agrada molt?
Hola , veig que algú em cridava!
ResponEliminaDoncs jo el que dic a açò és: Mans de porc amb pimentón picante. I per a postres, una Chimay grand reserva amb tòfones. Pero de les de veritat, no de xocolata
El Doctor Panxot sempre té solucions per a tot!!
ResponEliminaAra mateix les IPA són el meu éstil favorit.
ResponEliminaI aquesta és una de les meves IPAs favorites.
Nuff said.
Gloria, jo també crec que la Hercules és una cervesa excel·lent. I això que les IPA no són el meu estil favorit.
ResponEliminaBenvinguda al blog!