Samuel Smith és possiblement, la cervesera clàssica que més respecte em mereix. Jo m'arriscaria a dir que són l'exemple clar del que ha sigut i ha der ser la cervesa anglesa que, dit sigui de pas, és la cervesa que a mi m'agrada. Els seus productes són el que s'espera i són possiblement el paradigma de cada estil anglès realitzat amb anys i anys (segles) d'experiència i respecte per la tradició cervesera.
Al comptat de Yorkshire, tenen les "Stone Yorkshire Squares", que semblen una mena de fermentadors de pedra oberts, que és on diuen que fermenten moltes de les cerveses que venen. Jo, per la meua banda, voldria veure com són, perquè tal i com els dibuixen a les etiquetes semblen una via de contaminació esgarrifosa. Presumeixen també de ser la cervesera mes antiga del comtat. En qualsevol cas, fan unes Porter i Stouts de bandera. La seua Taddy Porter és una de les cerveses favorites de la meua dona. I això vol dir molt a casa meua.
La Imperial Stout. Comprada a Lúpulo a Mansalva en ampolla clàssica de 355ml. Servida en vas (he de comprar una vaixella nova de pintes i mitges pintes). L'etiqueta old school és preciosa. Ja augura que anem a beure quelcom important. 7 % d'acohol.
Un cop ple el got, em trobo amb el líquid més negre i opac que he vist mai, amb una banda de crema marró tan densa que cal un gavinet per tallar-la. No ha baixat fins l'últim glop. Aquesta cervesa és imponent a la vista.
Al nas, el primer que m'arriba és l'escuma... me l'he atansat massa! Un cop recuperat de l'ensurt, descobreixo una olor torrada subtil i de cafè. L'olor, almenys en la que m'he begut jo, és subtil i no gaire evident com en altres stouts. Una estona més buscant i m'arriben algunes sensacions més dolces i fruitals, com a platan molt madur, però són molt lleugeres i subtils. No conquereix pel nas.
El gust és on batalla aquesta Imperial. 7% d'alcohol que t'empasses com si fos aigua. L'alcohol no es troba per enlloc. L'entrada és de regalèssia, xocolate amarg i pa cremat per la malta torrada. Tot plegat, amb una sensació agradabilíssima per la baixa carbonatació i el cos que té a l'empassar. És saciant. El final és del tot arrodonit: una amargor baixa que no tapa els sabors inicials i que no perdura.
Què en podem dir ara d'ella? Ens queixem per què no aporta res de nou ni trenca cap motlle? Ens queixem perquè no revoluciona el món de les Stouts? No. 2 + 2 són 4 i la Imperial de Samuel Smith n'és un exemple. La prova de la feina ben feta i de la lliçó ben apresa. Per mi, el patró a partir del qual mediré les Stout a partir d'ara. Potser, la més ben feta de món. Si és la més bona ja queda al gust de cadascú. Jo, la tornaré a beure sempre que pugui.
És estúpid considerar-se seguidor de les avantguardes sense haver llegit els clàssics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada